Les pomes de “relleno” es
consideren una de les preparacions més originals i antigues de la cuina
catalana. El seu origen és molt remot: n’hi ha que diuen que es cuinaven ja a
finals de l’època medieval i principi de l’era moderna, o sigui al voltant del
s.XVI. Però la memòria d’alguns
testimonis del nostre poble es remunta just després de la Guerra Civil. Tot
parlant amb els vilabertranencs, ens expliquen que un cop passats els anys de
penúria i conflictes, a poc a poc a Vilabertran van anar recuperant festes i
tradicions entre les quals hi havia les pomes de “relleno”.
La Serafina de Can Punton i en Jordi de Can Galdrich recorden com els
seus bars i cafès, situats a la plaça del poble, van tornar a obrir les portes
just acabada la guerra. La gent anava a fer el cafè, jugar a cartes...i el
diumenge a berenar de plat i forquilla. Per les festes d’estiu de la Mare de
Déu d’Agost i Sant Ferriol van reprendre la tradició de cuinar aquestes postres
tan exquisides i laborioses que enamoraven els paladars dels figuerencs i veïns
de la comarca. Calia contractar cuineres, la majoria eren de Llers, per donar
abast a tanta gent. Una setmana abans també es preparaven unes bones cassolades
de rostits i platillos.
A la plaça major de Vilabertran s’hi desplegava un estol de taules i
cadires que s’omplien de gent a vessar. Era un espectacle de germanor. La gent
tornava cada any per les mateixes dates ja que sabien que hi havia cosa bona a
tastar.
Uns anys més tard, la Neus Gou de Can Malé i el seu marit van arribar
de França amb els seus quatre fills i van obrir un nou cafè anomenat l’Hostal
del Carrer d’Amunt, situat a la carretera (actualment, Can Viarnés). Aquest
hostal era lloc de parada per fer el “toc”per als viatgers que passaven pel
Camí Ral. Els animals que tiraven dels carruatges ja sabien que quan passaven
per aquest indret hi havia una parada obligatòria. Els fills de la Neus
recorden que la mare era una gran experta als fogons: sarsueles de peix,
rostits d’aviram i molts altres cuinats. La gent s’hi llepava els dits, però a
l’hostal hi faltaven les pomes de “relleno”. Per aquest motiu, no va dubtar a
l’hora de contractar una bona cuinera per satisfer la gran demanda d’aquestes
postres. També recorden que uns dies abans arribaven a l’hostal les plomadores,
que mataven l’aviram a canvi de les plomes. Calia molt d’ajut per omplir grans
cassoles.
Era tanta la popularitat d’aquestes postres del nostre poble que alguns
veïns de Vilabertran ens expliquen que riuades de gent venien a peu pel Camí
Petit de la Font del Soc i el Camí Ral de Vilabertran. Entre aquesta gentada
s’hi veia alguna família benestant que arribava a la vila amb el seu auto.
La majoria de les pomes procedien de Cabanes o es compraven en els
mercats setmanals de Figueres. I no és casualitat que sigui la poma capçada
l’escollida per fer aquestes postres. Cal recordar que en aquell temps no hi
havia gaire abundància de menjar i per les festes majors calia satisfer moltes
boques. Es creu que la poma farcida va néixer de la voluntat d’aprofitar una
fruita que abundava per les hortes i just es collia a finals de juliol,
temporada de festes majors. Aquesta fruita era la poma anomenada capçada. És
forta i ferma, però poc gustosa en cru;
aguanta llargs períodes de cocció i és ideal per farcir. Les bones mestresses
de casa la farcien, la feien coure amb sucre torrat i l’acompanyaven d’una bona
picada, que era el toc personal de cada cuinera.
Aquestes pomes ja formen part de la cultura gastronòmica del nostre
poble i, segons a quines cases, són imprescindibles a taula els dies de festa.
La recepta ha passat de generació en generació superant qualsevol intent de
modernitat. El resultat és unes postres insuperables amb un regust de
tornar-les a tastar. Per això, la nostra fira pretén mantenir vives aquestes
postres. Any rere any augmenten el número de visitants. Vénen expressament a
comprar i degustar les nostres pomes: les pomes que les mestresses de casa de
Vilabertran ajuden a preparar exclusivament per a la fira. Agraïm la
col·laboració de totes les mestresses, perquè sense el seu ajut seria
impossible elaborar i fer tantes pomes farcides.
Vet aquí, doncs, que
menjar pomes de “relleno” a Vilabertran era, és i serà sempre una tradició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada